Acudit críptic

Lo que parece un mar en calma es en verdad un mar desolado.

Superficialidad

En lo más profundo de mi ser soy una persona de lo más superficial.

BALADA PER A UN CAPELL

ESCENA 1.

(A la sala d'estar de casa seva, en Jesús i na Margalida ballen abraçats al ritme d'una balada que sona pel tocadiscos.)

(cançó: ...tiene cara de mujer, de mujer enamorada. Porque sabe que la quiere y le ha entregado su alma...)

-Jesús: Me'n record que et vaig veure, just abans de la verbena. Tu et passejaves amb les teves amigues, totes ben mudades i xalestes. Ens miràveu discretament, com d'amagat, i entre vosaltres rèieu i xiuxiuejàveu. Mai he sabut, i sempre m'he preguntat què és el que devies pensar en aquell moment.

(cançó: ...la vestidita de blanco ya tiene su cariñito...)

-Margalida: I tu allà, fumant i rient a la sortida del bar amb els de la teva quinta, fent-vos els gallets, fent veure que no sabíeu que vos miràvem, que vos cercàvem. En aquell moment ja m'havies captivat, amb aquell capell que portaves que et feia tan elegant.

(Cançó: ...por eso nunca se cambia de vestidito, de vestidito..)

-Jesús: Un capell? Jo no he portat mai capell de jove... aquell, juraria, que era en Joan! (Riu) De totes maneres, quan l'orquestra tocava jo et vaig treure a ballar, perquè, almenys fins ara, creia que t'havies fixat amb jo, com jo m'havia fixat amb tu.

(Cançó: ...por eso nunca se cambia de vestidito, de vestidito...)

-Margalida: I era ben cert! Jo em moria de ganes de ballar amb tu, quan em vas agafar de la mà per poc que no m'acub, però et vaig seguir el pas, captivada per aquell capell tan elegant... que portaves tu, i no en Joan!

(Cançó; ...tiene cara de mujer, de mujer enamorada...)

-Jesús: Que n'ets de mentidera!! (riu)

(Es sent el so d'una porta que s'obri i es tanca. Lentament deixen de ballar. Na Margalida mira qui ha arribat.)

ESCENA 2.

(Na Margalida i en Toni asseguts a la sala. Na Margalida teixeix amb punt d'agulla.)

-Toni: Mumare, em tens preocupat. Trob què estàs massa sola...

-Margalida: Estic molt bé com estic, ben tranquil·la i ben a gust que estic.

-Toni: Mumare, ja fa temps que va morir el pare... La casa t'ha quedat massa gran, i ho saps. Encara que ho neguis jo no et veig bé, estàs trista i em preocupes.

-Margalida: No és tristor, Toniet, només un poc d'enyorança... Però el record de ton pare m'omple d'alegria. Ell mai deixarà de ser-hi present en aquesta casa...

-Toni: Però no pots viure aferrada als records!! No em cansaré de repetir-ho, m'agradaria que vinguessis a viure amb nosaltres. Na Neus t'estima molt i vos duis molt bé, ella et pot fer companyia. I els infants... Els infants estan plens d'alegria, amb ells estaràs la mar de feliç.

-Margalida: Deixeu estar, Toniet! Estic molt bé com estic, en aquesta casa, i en aquest moment. No insisteixis pus.

-Toni: Però mumare, amb nosaltres estaràs la mar de bé.

-Margalida: Pus, Toniet, pus!

-Toni: Com vulguis...

(En Toni s'aixeca i se'n va enfadat i ofès. Es sent el so de la porta que s'obri i es tanca.)

ESCENA 3.

-Margalida: ...I tu allà, fumant i rient a la sortida del bar amb els de la teva quinta, fent-vos els gallets, fent veure que no sabíeu que vos miràvem, que vos cercàvem. En aquell moment ja m'havies captivat, amb aquell capell que portaves que et feia tan elegant.

(Cançó: ...por eso nunca se cambia de vestidito, de vestidito..)

-Jesús: Un capell? Jo no he portat mai capell de jove... aquell, juraria, que era en Joan! (Riu) De totes maneres, quan l'orquestra tocava jo et vaig treure a ballar, perquè, almenys fins ara, creia que t'havies fixat amb jo, com jo m'havia fixat amb tu.

(Cançó: ...por eso nunca se cambia de vestidito, de vestidito..)

-Margalida: I era ben cert! Jo em moria de ganes de ballar amb tu, quan em vas agafar de la ma per poc que no m'acub, però et vaig seguir el pas, captivada per aquell capell tan elegant... que portaves tu, i no en Joan!

(Cançó; ...tiene cara de mujer, de mujer enamorada...)

-Jesús: Que n'ets de mentidera!! (riu)

(Es sent el so d'una porta que s'obri i es tanca. Lentament deixen de ballar. Na Margalida mira qui ha arribat.)

-Margalida: És en Toniet.

(Reprenen el ball. En Toni entra en escena)

-Toni: Què és aquesta música que sona? Que estem de festa?

(Cançó: ...les vestidita de blanco, ya tiene su cariñito, por eso nunca se cambia de vestidito, de vestidito...)

(S'asseu a una butaca, mira un moment el ball amb cara d'incredulitat. Agafa el diari de la taula i el llegeix.)

-Jesús (Ballant i mirant a na Margalida): Ta mare, que m'acaba de confessar que el dia que ens vam conèixer va ballar amb jo només perquè em va confondre amb un altre.

(Cançó: ...por eso nunca se cambia de vestidito, de vestidito...)

-Margalida: Betzol! Record molt bé aquell moment, com si fos avui mateix, cada detall. La teva mirada, la cançó que sonava, i sí, també el capell que portaves.

(Cançó: ... larará, lararará..)

(La música deixa de sonar, ells deixen de ballar.)

Jesús: Bé, el que tu diguis... Baix un moment a comprar el diari.

(En Jesús agafa el capell que hi ha el penjador, se'l posa, s'ajusta un poc la corbata i surt d'escena. Na Margalida s'asseu i es posa a teixir amb punt d'agulla. En Toni deixa el diari a la taula.)

ESCENA 4.

(A les festes del poble. L'orquestra comença a tocar “La vestidita de blanco”. Na Margalida està asseguda amb les seves amigues, en Jesús se li acosta, i amb un gest, estenent-li la mà, la convida a ballar. Na Margalida s'aixeca i agafats de la mà arriben enmig de la pista (enmig de l'escenari) i ballen. Les amigues de na Margalida els miren i riuen tímidament. Els amics de'n Jesús els miren, rient i brindant a la salut d'ells dos. Ells ballen i es miren. Mentre ballen na Margalida, abaixa la mirada, per un moment empegueïda per la mirada fixa d'en Jesús. Na Margalida es fixa amb un capell que hi ha a terra, es mou lentament devora ells amb l'empenta del vent, com si els acompanyés en el ball.)

ESCENA 5.

(Na Margalida i en Toni, asseguts a la sala d'estar.)

-Margalida: Deixeu estar, Toniet! Estic molt bé com estic, en aquesta casa, i en aquest moment. No insisteixis pus.

-Toni: Però mumare, amb nosaltres estaràs la mar de bé.

-Margalida: Pus, Toniet, pus!

-Toni: Com vulguis...

(En Toni s'aixeca i se'n va enfadat i ofès. Es sent el so de la porta que s'obri i es tanca. Na Margalida s'aixeca i encén el tocadiscos. A poc a poc es posa a ballar. Apareix en Jesús. Na Margalida el convida amb un gest a ballar. En Jesús deixa el capell al penjador i el diari a la taula. Ballen.)

(Cançó: ...tiene cara de mujer, de mujer enamorada. Porque sabe que la quiere y le ha entregado su alma...)

-Jesús: Aquesta cançó em recorda... Me'n record que et vaig veure, just abans de la verbena. Tu et passejaves amb les teves amigues, totes ben mudades i xalestes. Ens miraveu discretament, com d'amagat, i entre vosaltres reieu i xiuxiuejàveu. Mai he sabut, i sempre m'he preguntat què és el que devies pensar en aquell moment.

(Cançó: ...la vestidita de blanco ya tiene su cariñito...)

-Margalida: Pensava amb el capell que portaves, el que sempre has portat. Sempre m'ha agradat.

(Cançó: ...por eso nunca se cambia de vestidito, de vestidito..)

-Jesús: Un capell? Jo no he portat mai capell de jove... aquell, juraria, que era en Joan! (Riu) De totes maneres, quan l'orquestra tocava jo et vaig treure a ballar, perque, almenys fins ara, creia que t'havies fixat amb jo, com jo m'havia fixat amb tu.

(Cançó: ...por eso nunca se cambia de vestidito, de vestidito...)

-Margalida: El capell que portaves, Jesús, mai me'l treuré del cap.

(Cançó; ...tiene cara de mujer, de mujer enamorada...)

-Jesús: Que n'ets de mentidera!! (riu)

(La música continua sonant, ells continuen ballant. Es sent el so d'una porta que s'obri i es tanca.)

                                                                          FI.

L'ESTAT DE GRÀCIA

Es conta, entre una de les moltes anècdotes sobre el filòsof Diògenes el Cínic, què mentre es masturbava enmig de l'àgora predicava que tant de bo la fam es pogués solucionar només gratant-se l'estómac. I sembla que és aquest el model de conducta moral què s'ha implantat a la polèmica, recentment inaugurada, comuna de Gràcia. Del barri barceloní n'han fugit espantats tant hipsters com famílies de tradició convergent i cristiana, qui fins feia poc es passejaven tranquils per aquell aparador de vida urbana. Alguns diuen que han estat devorats per les bèsties què actualment habiten els carrers del barri. Però la causa no és altra que la degeneració moral i social a conseqüència de la impúdica insurrecció popular que van provocar els fets de març, i que cap caçador de tendències gosaria reportar-la com a cool a cap magazine cultural. Dels carrers del barri s'hi han apoderat centenars de gossos, entre d'altres animals salvatges, a qui els graciosos, com es fan anomenar els ciutadans de la comuna, veneren amb la mateixa devoció que ho fan els hindús amb les vaques sagrades, i els prenen com a model de comportament cívic. Com si d'una infecció es tractés, el barri barceloní, ara anomenat l'Estat de Gràcia, s'ha plagat de vagabunds, immigrants, prostitutes, bojos i altres personatges estrambòtics i desfets socials que ocupen la que es coneix com l'última de les utopies pirates.

Els fets es van desencadenar a principis de març, milers d'anys després de les manifestacions del filòsof cínic, quan un intern fugat de l'hospital psiquiàtric, il·luminat per la claror un dia assolellat, va ser vist enmig de la plaça de la Virreina predicant l'adveniment de “la primavera dels orgasmes socialistes”. L'incident no tendria més repercussió si no fos perquè El Xinès, així com se'l coneix, acompanyava la predicació al mateix temps que es masturbava, sense miraments pels astorats graciencs, a la vegada que cridava a major intensitat arribant a l'orgasme: “Això és l'estat de gràcia, això és l'estat de gràcia!!”. Lògicament, l'intern fou immediatament retornat al psiquiàtric, on se li havien diagnosticat desordres esquizoides de personalitat, demència llibertina i onanisme compulsiu, entre d'altres trastorns, i semblava que la tranquil·litat havia tornat al barri després d'aquest fet aïllat. Però res més lluny de la realitat. La llavor que El Xinès havia sembrat de forma seminal en poc temps havia germinat. L'olor de les seves corregudes semblava haver atret a les desenes de gossos abandonats que s'aplegaren als carrers de Gràcia impregnant-lo amb la pudor dels seus pixats. No eren menys d'unes desenes, tampoc, els vagabunds qui abandonaven la mendicitat per posar en pràctica els actes d'onanisme públic, a imitació del Xinès, anomenant a aquella expressió de llibertat com el gest de gràcia. “Amunt els pàries de la terra!”, cridaven amb un puny alçat i amb l'altre agitant-se els genitals, “Visca l'Estat de Gràcia”.

L'arribada de la primavera no va provocar només una agitació de la líbido i els genitals sinó que va derivar cap a una insurrecció popular, batejada com a la gran erecció del poble. L'arribada dels pàries va desterrar als habitants del barri posseïdors de decència moral i benestar econòmic, mentre la insurrecció no feia més que augmentar i trobar nous adeptes. Intel·lectuals vinguts de tot el món, que es fèren anomenar marcistes per vinculació als fets de març, s'adheriren a l'Estat de Gràcia dotant de contingut polític l'impúdic comportament dels vagabunds onanistes. L'exhibició pública d'aquella obscena sexualitat posava de manifest un gran rebuig cap a la propietat privada i els seus mecanismes de reproducció i dominació social perpetrats a través de la moral burgesa, el gest de gràcia era una manifestació del desig i l'afirmació pròpia que recuperava l'espai públic alliberant-lo de les cadenes repressives de la moral dominant. La unió dels intel·lectuals i els vagabunds es va convertir amb la gran unió entre teoria i pràctica que sempre ha faltat a totes les revolucions, fins al punt en què els intel·lectuals adoptaren les formes dels indigents i aquests les idees dels pensadors, confonent-se els uns amb els altres per formar una nova massa social.

Les forces de l'ordre no van tardar en intervenir, i un gran desplegament policial es va introduir al barri per eradicar a cops de porra aquella aberració social què anava en augment. Però la seva intervenció no va fer més que agreujar la situació i topar-se amb una resposta popular inesperada. Les classes socials més desafavorides i col·lectius d'individus inadaptats es van solidaritzar amb l'Estat de Gràcia, defensant-la amb totes les seves forces com al darrer reducte de llibertat què hom desitjava. Els mossos no donaven crèdit al que estava passant. Centenars de punkis, guiats a la comuna pels seus gossos, els reberen amb llançaments de litrones. L'infinit arsenal de llaunes que els pakis amagaven als subterranis era una inesgotable font de municions què competia amb les bales de goma. Els policies es debatien els límits de la seva ètica professional quan havien de carregar contra els gossos que els atacaven. La ferocitat dels graciosos no tenia límits. Atrapaven als policies un per un i a queixalades els hi arrabassaven la pell, deixant-ne els òssos als canins. Al plaer de l'antropofàgia no s'hi resisitien ni els vegetarians, i amb la sang dels agents es tenyien les parets de pintades amb el crit de guerra "mossega a un mosso!".

Davant la imminent derrota i les desercions que es donaven en les seves files, la policia es va veure obligada a demanar tots els reforços possibles i proclamar l'estat d'alerta màxima. La duresa de la repressió policial semblava posar fi a la insurrecció i netejar tota la ronya què havia brotat al barri, l'Estat de Gràcia no duraria més que un polvet ràpid. Però quan tot es donava per perdut, dels múltiples comerços regentats per xinesos van sorgir-ne milícies d'orientals, experts en kung-fú i altres arts marcials, què, a base de nunchakus, potades voladores i kame-hame-hàs, estovaren de valent als antidisturbis alliberant la comuna de les forces repressives. Des de la Diagonal els graciosos acomiadaren a les forces d'ocupació amb crits de victòria mentre es remenaven els genitals amb el gest de gràcia.

Després d'aquella gran victòria es va procedir a seguir el model clàssic d'una revolució popular, però com que la presó els quedava massa lluny van decidir assaltar primer el psiquiàtric, alliberant-ne els interns on s'hi trobava entre ells el qui havia estat el principal instigador de tota la revolta. Al Xinès se'l va coronar amb un embut al cap i des del balcó de la plaça de la Vila de Gràcia, davant una gran expectació, va fer el discurs inaugural de la comuna. “Amunt els pàries de la terra! Visca L'estat de Gràcia!! La primavera dels orgasmes socialistes ha arribat per alliberar els nostres cossos i les nostres ments de la presó moral a què hem estat sotmesos durant segles sota restricció del civisme i del fals ideal d'humanitat. Un ideal que ens ha desprès de la nostra naturalesa i ens ha domesticat, separant-nos entre classes i espècies, fent-nos súbdits dels poderosos!! L'Estat de Gràcia és l'estat d'anarquia orgiàstica i de sexualitat socialitzada que dissol les fronteres entre cossos i classes, des d'aquí declarem la guerra al civisme i a tota moral opressiva. Visca la Comuna dels Graciosos!! Visca l'Estat de Gràcia!” Les paraules del Xinès excitaren a les masses que, entre crits i udols, esclataren en una orgia frenètica a la què el Xinès, des del balcó i amb el penis erecte, s'hi va llençar amb aires d'estrella de rock, dissolent-se entre les seves carns.

Malgrat el seu malnom, es desconeixia quina era la procedència del Xinès, tant el seu aspecte com el seu accent eren estranys. Es deia que havia viatjat per tot el món, de manicomi en manicomi, fins que per atzar o fi del pelegrinatge havia arribat fins a Gràcia. No es sabia si l'Estat de Gràcia havia sorgit de manera espontània o havia estat deliberadament planejat per aquell personatge. Perquè encara que l'ideari popular s'hagués format des de la pràctica de la insurrecció, el Xinès semblava haver estat en possessió de la moral graciosa des de sempre. Es deia que era ell qui conscientment havia fet arribar als gossos i vagabunds al barri i crear la xarxa marcial de xinesos, estratègicament encoberta per petits comerços, que salvaren l'Estat de Gràcia. També es pressuposava que s'havia mesclat en cercles intel·lectuals per gestar les idees del pensament marcista. Alguns creien que era la reencarnació del filòsof Diògenes el Cínic. D'altres deien que era simplement un psicòtic que s'apropiava de la psicosi col·lectiva per enaltir els seus deliris egòlatres.

En contra del què deien els diagnòstics de la psiquiatria, el Xinès es definia a si mateix com a cínic, orientalista i utopista. Havia llegit amb atenció els llibres de Confuci i Sun Tzu, coneixia les pràctiques situacionistes i les perpetrades per pirates, no hi havia cap revolució o heretgia al llarg de la història que li resultés aliena. Però d'on més havia après, deia, era de l'observació i la llarga convivència amb els gossos al carrer. Admirava i adoptava el seu comportament impúdic i amoral, a qui també se'ls imposava una domesticació anàloga a la dels humans.

Però tota la seva identitat i el seu discurs es van fondre i confondre en l'orgia social de la comuna esdevenint en una sola entitat formada per les masses. L'Estat de Gràcia no es va conformar amb aquell petit reducte veïnal, ben aviat va començar alterar l'ordre de tota la Ciutat Comtal. Van assaltar el Zoo per alliberar-ne a les bèsties salvatges, a qui se'ls hi concedia el ple dret a la ciutadania convidant-les a unir-se en una mútua convivència amb la humanitat, acceptant el risc de ser devorats per elles a canvi de fer més graciosa la ciutat. Amb els tigres i les panteres al seu costat ningú s'atrevia a impedir que els graciosos sabotegessin la propaganda ideològica imposada als ciutadans. Havien après del gest de gràcia què la més mínima acció podia provocar una reacció d'il·limitables conseqüències, per això subvertien la propaganda política del poder adherint-hi una petita línoa que modifiqués una lletra i capgirés el misatge. Alterant els principals lemes de domesticació ciutadana aconseguien alterar també les ments dels barcelonins, qui molts adoptaven el comportament dels insurrectes amb la subtil explosió a l'inconscient que els provocava la lectura arreu de sentències que reclamaven "cinisme al metro" o exigien "cinisme, si us plau".

La generalitat, encara avergonyida per la humiliant derrota a què sotmeteren les seves forces, sol·licitava a l'estat espanyol la intervenció de l'exèrcit per imposar l'ordre a la ciutat, però des de La Moncloa s'ignoraven les seves súpliques afirmant que no es tractava d'una qüestió d'estat, dissimulant així la por a la reacció dels irreductibles graciosos. No quedava més remei que silenciar els aldarulls i mantenir als revoltats en quarantena pensant que així el despropòsit acabaria destruint-se per si mateix. Però l'Estat de Gràcia es refusava a l'aïllament. Amb la voluntat d'incloure a tots els exclosos de la societat es van apoderar del Passeig de Gràcia, què reivindicaven com a propi per la gràcia del seu nom i consideraven ideal per passejar amb un elefant. L'alliberament del territori, però, es va realitzar des de fora de les fronteres del barri, la insurrecció dels veïns del Raval ,els pallassos, mims, prostitutes, estàtues humanes i traficants de droga, va trencar amb la quarantena que sotmetia a la comuna, i es van reivindicar com a part de l'Estat de Gràcia. Així la comuna s'obria de portes al món i donava la benvinguda a tots els pirates i malaurats què hi volguessin formar part.

L'Estat de Gràcia s'havia erigit com una irreductible utopia. Malgrat el silenciament a què es sotmetia des de tots els mitjans de comunicació, qui es negaven a informar dels fets no tant per la censura sinó per la vergonya que els feia relatar aquella obscenitat, el rumor de la comuna s'estenia per tot el món, des d'on arribaven tot tipus de personatges estranys a l'estat ingovernable. S'havia normalitzat la perversió. Les prostitutes alliberades educaven al poble en els secrets del plaer sexual i minvaven el caràcter fal·locèntric al què tendia la comuna. L'intercanvi carnal havia fet desaparèixer la necessitat de l'intercanvi monetari, acabant així amb la diferència entre classes socials. La propietat privada havia deixat d'existir per la seva pròpia inutilitat, el bon clima primaverenc i l'ambient festiu feien innecessari l'ús de l'habitatge, tothom preferia l'espai públic com a lloc on viure i reposar. Els matins les places de Gràcia despertaven amb balls de swing on tothom hi participava que es perllongaven durant tot el dia derivant en una orgia popular. La còpula no discriminava entre races, gèneres, edat o espècie animal a què es pertanyés, no hi havia estrats socials. Però ni la còpula perpètua feia perdre el costum popular d'exercir el gest de gràcia, considerat com un dels drets fonamentals de tot ciutadà.

Com més s'estenia el poder de l'Estat de Gràcia més creixia la impotència en què es trobava la generalitat, abandonada a la seva sort per la resta d'institucions que no es volien embrutar del problema. Catalunya es convertia en l'abocador on s'hi aplegava tota la brutícia social d'arreu del món i les despeses en frustrades intervencions policials i reparació de danys malauraven tot el pressupost del govern. Es diu que molts dels polítics més conservadors s'apropaven a la comuna, amagats en l'anonimat, alliberant les més ocultes de les seves perversions per redimir després la seva culpa amb uns quants pare nostres i endurint les mesures repressives. La majoria dels agents que s'hi infiltraven diàriament queien rendits al cant llibertari de l'orgia popular, desertant a les files dels graciosos. Molts altres es donaven de baixa per l'estrès posttraumàtic, les depressions i els atacs de pànic que els provocaven les mesures d'autodefensa dels insurrectes. Als agents què hi intervenien se'ls devorava a queixalades, se'ls servia d'aliment a les bèsties o se'ls hi aplicaven terribles tortures xineses consistents en fer-lis pessigolles fins que els agents morien en un esclat de riure. Les forces de l'ordre, de bon grat haguessin firmat la institució de la guillotina com a mesura repressiva contra els enemics de la comuna, en lloc de trobar-se amb el més terrible dels mètodes d'execució pública. Al policia què es capturava se li aplicava sense pietat la pena del bukake.

Des del parlament encara es discuteix la situació sense arribar a un consens que resolgui el problema. Però ningú gosa anomenar l'Estat de Gràcia. Les ments ben pensants no poden assimilar els desagradables fets que s'hi succeeixen, i hom prefereix fer veure que no ha vist res. Al parlament no es parla de l'Estat de Gràcia. L'estat espanyol posa a disposició dels catalans tots els seus recursos perquè s'acceleri el procés sobiranista que porti Catalunya a la independència, mentre que tots els partits catalans coincideixen que no és moment de perseguir quimeres i què és necessari fomentat la indivisible unitat d'Espanya. Però no es parla de l'Estat de Gràcia.

AMBRE

No es parlava d'altra cosa que de la mort provocada en un accident automobilístic, on una persona havia deixat el seu cadàver irreconeixible a causa del gran impacte. Una persona més es sumava a l'immesurable nombre de víctimes que provocaven els automòbils. La violència i brutalitat d'aquest accident no era un cas aïllat, es tractava d'un fet que es repetia constantment, cada vegada amb més freqüència, i què no semblava tenir fi.

La violència i la inseguretat al carrer s'havien convertit amb el pa nostre de cada dia. Els ciutadans ens trobàvem immersos en un estat d'alerta i perill constant contra el qual poca cosa hi podíem fer. No hi havia dia què un automòbil no provoqués la mort d'un o més vianants, i el pitjor era que ens hi havíem avesat i veiem com a habitual el que ja era una massacre. Hi havia una guerra no declarada entre persones i automòbils, sotmesos sota el seu setge ens conduïen cap a l'extinció.

Van aparèixer subtilment, fa més d'un centenar d'anys, i ningú en aquell moment va saber advertir del perill. Al principi celebràrem el seu adveniment, aquelles màquines havien arribat per servir-nos, per fer les nostres vides més confortables, desplaçant-nos d'un lloc a un altre, acurçant les distàncies que ens separaven als uns dels altres. Però cada vegada en sorgien més, es reproduïen de manera accelerada, i sense que ens n'adonessim ben aviat ens igualaren en número. Van incrementar la velocitat, que era la seva fortalesa, fins a fer-les imparables. Els hi férem carreteres, els hi obrírem les portes als nostres pobles i els hi construírem avingudes a les nostres ciutats. Però l'espai que els hi cedírem no era suficient. Remodelàrem les ciutats i les terres que les separaven a les seves necessitats, eixamplant-lis el pas, foradant els subterranis per al seu repòs, i construírem carreteres només per al seu ús exclusiu. El nostre reposat ritme de vida es va veure alterat també

per el de la seva velocitat, ajustàvem els nostres horaris al compàs que ens imposaven, patint l'estrès i l'ansietat. Ja era massa tard quan ens adonàrem que s'havien apoderat de tot el nostre territori i ens havien sotmès al seu domini.

Era nostàlgic el record d'uns temps remots en què els ancians passejaven alegrement i els infants jugaven al carrer. Ara el carrer era seu i ja ningú hi estava segur. Quan al principi es van succeir les primeres morts ens van explicar què eren accidentals, i la nostra ingenuïtat s'ho va empassar. Però progressivament el nombre de morts i d'accidents va incrementar fins a convertir-se amb la primera causa de mortalitat entre la població. L'accident era l'excusa sota la què els automòbils ens executaven amb impunitat. He vist amb els meus propis ulls la crueltat amb què ens assassinen, assenyalant a les víctimes amb els seus llums, fent sonar el clàxon anunciant l'imminent mort, el cotxe carregant contra la víctima atemorida amb el somriure del conductor il·luminat per l'anhel de sang. La seva seducció feia que milers de conductors es rendissin al seu poder, els convertia en botxins i els desprenia de tota humanitat.

Els seus crims es perpetraven sense que res hi poguéssim fer, tots els governs i institucions s'havien venut al seu poder, les mesures per protegir als ciutadans i fer valer els seus drets es traduïen en fets anecdòtics i de nula efectivitat sense la més mínima pretensió de canviar l'estat de les coses.  La indústria automobilística era la més poderosa del món, no hi havia estat ni autoritat que no es rendís al seu domini, les lleis estaven fetes pel seu propi benefici. El seu poder controlava al sector de la construcció, els recursos energètics, les finances i la majoria de lobbies de poder. Les màquines no només sembraven el terror als carrers sinó que eren les responsables de la progressiva destrucció del nostre planeta. El gris de l'asfalt s'imposava a la verdor natural, l'explotació del petroli perforava la terra i esgotava els recursos naturals, la pol·lució que desprenien les màquines contaminava les ciutats. Cap de nosaltres podia escapar del seu engranatge, ho controlaven tot, ens veiem obligats a treballar a les benzineres, a la construcció de carreteres, a les seves fàbriques, en la seva burocràcia,... Treballàvem per servir a l'automòbil. Les lleis estaven fetes per i per a ells. La classe política, malgrat fer ús d'un discurs populista al servei de la ciutadania, era la primera interessada a fomentar la submissió a l'automòbil. Ignorava els seus crims acusant a la irresponsabilitat del ciutadà com a principal causant dels accidents, legislava en favor de la indústria, augmentant així el seu poder i domini a canvi de privilegis, limusines, posicionaments en els seus òrgans de poder. Tot polític estava obligat a posseir el carnet i fomentar-lo entre la població, fent-nos així còmplices de la barbàrie.

Per fer valer els nostres drets, les víctimes i afectats per l'automòbil en reuníem en associacions de veïns què ens servien de quartada per organitzar assemblees clandestines, prohibides amb el pretext de fomentar l'odi i la discriminació. Des d'allà no podíem fer més que expressar la nostra impotència, ja que no teníem recursos per frenar la seva violència. Exigir o proposar la més mínima reforma, per discreta que fos, per defensar els nostres es convertia en un diàleg estèril amb les autoritats. Qualsevol dels nostres problemes, fos quin fos, hi tenia al darrere els automòbils, contra els qui no ens podíem manifestar, per això havíem de dissimular i fragmentar l'objectiu de les nostres protestes. Es feien manifestacions contra les retallades a la sanitat i l'educació, denunciant la guerra de torn, defensant els drets dels animals, dels treballadors o dels minusvàlids. Mai ens

manifestàvem obertament contra els automòbils. Però quan les protestes es descontrolaven i es produïen incidents, tots els disturbis sempre acabaven amb la crema de qualsevol vehicle que es trobés enmig dels carrers, fent explícit l'objectiu de les protestes i atacant directament als culpables.

Jo treballava a mitja jornada com a infermer a l'hospital, un treball mal pagat però necessari. La situació de la sanitat era molt precària, no hi havia interès en invertir-hi i afrontar les despeses que majoritàriament provocaven la brutalitat dels automòbils. Tots els diners i facilitats requeien en fomentar els tallers mecànics. La medicina era una pràctica caiguda en desgràcia, la dedicació d'hores d'estudi, els preus desorbitats de la carrera i la seva conseqüent mala retribució agreujaven el detriment de la professió. L'auge de la mecànica havia substituït la medicina, la seva fàcil accessibilitat, la recompensa econòmica i el creixent prestigi social, malgrat la seva dubtosa moralitat, feien que es preferís reparar els automòbils en lloc de les persones. A l'hospital no es donava abast per atendre tanta desgràcia, no teníem els recursos suficients per prevenir les morts que es donaven diàriament. En els millors dels casos els supervivents sortien només amb un esquinç, però majoritàriament tractàvem amb malalts terminals a causa de la pol·lució, rostres desfigurats, persones mutilades o en estat vegetatiu. Els que sobrevivien quedaven per sempre marcats amb la cicatriu de l'espant.

En el meu temps lliure em dedicava a fer de voluntari als semàfors i passos de vianants. Les voreres i els semàfors eren els únics reductes on encara hi teníem dret al pas. L'estat de les voreres era deplorable, descuidat, cada vegada es feien més estretes a mesura que les carreteres s'eixamplaven, obligant-nos a circular en fila índia i mantenint un equilibri que feia perillar a qui es sortís del pas. Qui es sortia de la fila era executat sense miraments per algun vehicle, fent valer el seu poder com a mostra d'autoritat contra el ciutadà què es sortís del seu reducte. Tot i així, la nostra seguretat no es garantia en els límits de les voreres, on sovint aquelles màquines sedentes de sang violaven el nostre espai per carregar contra nosaltres. I per creuar els carrers, d'una vorera a una altra, només ho podíem fer a través dels passos de vianants regulats per semàfors. Allà les nostres vides estaven en risc, només hi teníem dret al pas quan el verd del semàfor estava de la

nostra part. Si no creuàvem en verd moríem assassinats, el temps era un factor determinant i ningú podia preveure la seva durada, que minvava sempre de manera irregular. Alguns havíem d'ajudar a les persones que no es podien permetre aquella velocitat; persones majors o gent malferida, lesionada, mutilada, que formaven la gran majoria dels ciutadans. Quan el verd intermitejava ens havíem d'afanyar a tot risc per ajudar a creuar als que encara es trobaven enmig de la carretera, mentre sentíem els seus motors donant gas amb posat amenaçant. Com la majoria de les bèsties, semblava que el vermell, que els retenia, els alterava i excitava, per envestir contra nosaltres i desprendre'ns el vermell de la sang.

L'ambre era el què hi havia entre el verd i el vermell, senyalava aquell espai limítrof on tant les persones com els automòbils teníem dret al pas, on havíem de conviure. La senyalització advertia del perill de la convivència, però nosaltres encara hi teníem preferència i ells havien de circular amb precaució i cautela. Però aquell límit ja feia temps que l'havien infringit, havien abolit l'ambre dels semàfors imposant, així, el seu dret sobre el de les persones.

A les assemblees no només ens havíem d'enfrontar a la manca de recursos per posar fi a l'estat de les coses, sinó principalment a la nostra pròpia inòpia, que ens perdia en interminables debats estèrils mentre la sang seguia vessant-se als carrers. A tots ens afectava tot aquella violència. La majoria d'integrants patien d'alguna lesió o mutilació provocada per algun cotxe, el portaveu, a qui havien deixat sense cames, es veia obligat a desplaçar-se amb una cadira de rodes conduïda amb els pocs dits que li quedaven. D'altres mai es desplaçaven. Molta gent, acusada pel pànic que es vivia als carrers, es veia forçada a recloure's en les seves cases per no sortir-ne mai. Era sota el setge del terror en què les màquines ens empresonaven. Però malgrat patir tots la barbàrie, no es feia res per reaccionar-hi.

Em resultava difícil seguir suportant tota aquella violència. Veure cada dia els pacients morir als hospitals, els desafortunats que no aconseguien creuar el semàfor, el pànic en el rostre de la gent. La meva mare es debatia en un coma entre la vida i la mort, el meu pare no tingué tanta sort i el vam haver d'enterrar, com a tants dels meus amics, com a tants de ciutadans. I la meva situació no era diferent ni pitjor que la dels que m'envoltaven a l'assemblea. Ningú havia quedat intacte. El desplaçament al qual ens sotmetien havia dividit el món entre les seves carreteres i els nostres cementiris, però a qualsevol expressió de rebuig se l'acusava de fomentar l'odi i trencar la convivència. I no només per part de les autoritats, sinó també pels mateixos ciutadans que ens aplegàvem en assemblees. Estàvem més preocupats per la nostra imatge i desmarcar-nos de les respostes violentes que no pas per lluitar pels nostres drets. Es rebutjaven els actes de vandalisme en què emmascarats sortien a les nits per ratllar cotxes amb les claus, foradar rodes o trencar els

vidres dels vehicles. Vam abandonar les manifestacions en què tallàvem els carrers perquè ens hi executaven. Els disturbis en què els cotxes eren incinerats es vinculaven a violents aïllats que no tenien res a veure amb nosaltres. Condemnàvem fermament els actes de terrorisme, que mai sabíem de quin bàndol estaven. L'etern debat sobre el cotxe-bomba, que és un cotxe destruït però pagat amb víctimes civils, semblava haver arribat a una conclusió. I en aquesta deriva cap a la moderació no ens adonàvem que li feiem el joc al sistema.

Em vaig adonar que a molts dels qui es trobaven entre nosaltres no els interessava que hi hagués canvis que frenessin el poder dels automòbils, i per això entorpien les assemblees. Tothom treballava al servei de les màquines, si es produïa algun canvi en el sistema perillaven els seus llocs de treball i benestar econòmic. Sospitava què molts dels presents eren conductors infiltrats, posseïdors del carnet, que no feien més que sabotejar-nos des de dins. Vaig veure com el portaveu canviava la seva humil cadira de rodes per una de motoritzada, per poder circular a més velocitat. Ho vaig veure clar.

En haver fet el meu torn a l'hospital, vaig vigilar que no em veiés cap cotxe patrulla i emm vaig dirigir cap a un del molts pàrquings subterranis que les màquines havien ocupat. Em vaig camuflar entre la penombra i vaig esperar. Vaig esperar que arribés el primer cotxe i a què el conductor baixés d'ell. Quan l'assassí s'havia allunyat a una distància considerable, vaig forçar el vehicle i m'hi vaig ficar a dins. Vaig engegar els motors, vaig assenyalar el fill de puta amb les llums, vaig agafar velocitat per dirigir-me cap a ell, i mentre em precipitava contra ell, fent sonar el clàxon perquè advertís la seva morta, observava amb gran delit l'espant en el rostre del botxí.

A l'endemà, no es parlava d'altra cosa que de la mort provocada en un accident automobilístic, on una persona havia deixat el seu cadàver irreconeixible a causa del gran impacte. Una persona més es sumava a l'immesurable nombre de víctimes que provocaven els automòbils. Fills de puta.

La Ferida

Ella pretén despullar-me i jo m'hi resistesc. Em fa por que en la meva nuesa m'hi trobi la ferida, mal cicatritzada, i vaig esquivant les seves mans juganeres. Però a poc a poc vaig cedint al seu tacte, rendint-me als seus encants, al seu desig, deixant que ella em desprengui de les pors i de la roba. M'està acariciant amb les mans, els llavis i la mirada per tots els racons del meu cos. Però per molt que cerqui no aconsegueix trobar-hi cap ferida, ni tan sols una petita esgarrinxada. Se sent decebuda, enganyada, traïda i em fuig deixant-me abandonat en la meva nuesa.

Per molt que cerqués i ho intentés la seva mirada no ha sabut trobar-se amb la meva ferida, i això la fa encara més grossa. Tot i sempre sentir-la la mirada no em bastava per trobar-la. I procurava cercar-la, ferint-me, a explorant per les parts del meu cos i de la meva memòria, amb cigarrets encesos, fulletes d'afaitar, bolígrafs, caigudes i altres moviments esburbats. Però mai l'ubicava. Sorgien petites ferides que es desplaçaven d'un racó a un altre, però sempre s'esvaïen.  No bastava només sentir-la. I aquesta ànsia de trobar-la, d'ubicar-la, amb més intensitat em feia sentir la ferida.

I, de sobte, em descobresc sol i abandonat en la meva nuesa. I ben de pressa vaig vestint-me per la por a què quedi descoberta la meva ferida.

L'IMMORTAL

L'assossec i la quietud caracterizaven el pas per la vida de l'Immortal. La manca d'ambicions mai li va imposar la necessitat d'emplaçar un peu fora del poble què l'havia vist néixer. Poble deixat de la mà de Déu, del·liberadement ubicat enmig del no-res, res el distingia de cap altre poble qualsevol, i on el poc què hi passava sempre era un poc de més. L'immortal no hi tenia més amistats que els seus veïns, les quals cultivava no més que amb formals salutacions i breus diàlegs de cortesia quan les circumstàncies o els encontres ho exigien. El seu caràcter distant feia de la seva presència una ombra què es difuminava entre els carrers on poques vegades transitava, absent en el pensament i memòria del veïnat, participant de la comunitat com a mer figurant. Home de poques passions, era aliè al desig i voluntats col·lectives de casar-se i formar una família.

La seva timidesa el feia evitar ser objecte d'atenció dels altres, per poc que fos. De petit, poques vegades se'l sentia parlar a l'escola, i quan ho feia era per evitar que el seu silenci el delatés fos víctima de comentaris i mirades. Aquest hàbit es va perllongar durant tota la seva vida, qualsevol situació social què les circumstàncies l'obliguessin a afrontar, l'Immortal la resolia emparant-se en la discreció. El temor què li provocava la dedicació i la mirada aliena posava en perill el seu delicat assossec, els nervis l'alteraven ruboritzant-li la pell i provocant-li tremolors arreu del cos, com si l'atenció rebuda delatés la vergonya que l'Immortal sentia. El pànic a sentir-se observat s'atenuava amb la rutina i els hàbits quotidians, el tracte breu i distant amb els veïns, els seus supervisors o els comerciants que li proveïen menesters, fent de l'Immortal un aparent home normal de qui res es podria resaltar. Mai havia emmalaltit, repel·lia les malalties a base d'una nutrició equilibrada, d'un saludable i reposat estil de vida i d'una higiene obsessiva. No podria suportar sotmetre's a una atempta inspecció mèdica, i es mortificava només de pensar a ingressar a un hospital, sense poder escapar de la cura dels altres

Però el temps passava, i com a molts altres, la seva pell s'arruava i el seu cos es desgastava. La mort començava discretament a desfilar pel poble, emportant-se els veïns pertanyents a la generació de l'Immortal, i aquest fet el preocupava. Per primer cop, un dia va sentir un mal que el colpia el cos, el pit se li encongia, el cor semblava haver deixat de bategar, no li arribava l'aire per respirar. A punt de caure inconscient, es va imaginar el seu propi cos estès a terra, després de la vigilància a què l'Immortal sempre l'havia sotmès, quedaria abandonat a la mirada dels curiosos i ell no podria fer res per impedir-ho. La vergonya què aquella idea li produïa el va fer lluitar amb totes les seves forces fins a vèncer a la mort que se l'enduia.

L'Immortal havia evitat la mort, però no tothom corria la mateixa sort. Al poble es celebraven amb freqüència funerals dedicats a la memòria dels veïns que l'Immortal, per poc que fos, coneixia. Considerava la presència a aquests protocols com un acte de cortesia, no assistir-hi suposava un acte inconsiderat què feia que, amb raó, es parlés malament de qui no hi assistia. L'Immortal no havia vençut la mort per a ser objecte de males llengües, i no es perdia cap acte fúnebre que es celebrés. Trobava inquietant que malgrat l'absència dels difunts aquests quedèssin encara en la memòria dels altres, i l'oblit no els hi arribaria fins encara passat molt temps. Si alguna espurna de desig havia brotat mai en la llarga vida de l'Immortal, aquesta era la de l'oblit. Mai havia sentit massa aprensió per la vida i trobava admirable el repòs que la mort oferia. Però el problema era el trànsit. De bon grat s'hagués llevat la vida o entregat a la mort en el moment en què ella arribà, però en aquell trànsit és quan hom és sempre més present en el pensament dels altres, i a pesar de l'absència es veu forçat a ser el centre d'atenció. Retingut, captiu dels altres. Els constants laments, discursos memoratius, el relat d'anècdotes, els drames de les vídues plorant desconsoladament sobre el taüt del difunt, no ajudaven a calmar les angoixants cavil·lacions de l'Immortal. Què dirien en el seu funeral? I si ningú tingués res a dir? I si ningú hi assistís? Quin escàndol! Quina vergonya!

La Mort semblava haver oblidat de l'Immortal, com si després d'una primera derrota considerés què tan poca constància de vida no valgués el pes en el seu sac, on aplegava a la resta de mortals. Quan l'Immortal va complir els cent anys algú va donar la veu a un periòdic local i un bon dia es van presentar a les portes de casa seva dos periodistes per cobrir la notícia. De reüll per la finestra, va veure la càmera fotogràfica amb la que pretenien emportar-se la seva imatge, i la gravadora què esperava ansiosa per les seves paraules. No va obrir la porta, va apagar tots els llums de la casa. Aquest fet el va posar molt nerviós, va començar a suar i a encongir-se en un racó de la casa, amagat en la penombra, tremolava i es mossegava les ungles. Va esperar que els periodistes s'oblidessin de la notícia i marxessin. El dia del seu centenari l'Immortal no va sortir de casa seva, era un dia que l'assenyalava i del qual no podia escapar. Va esperar uns dies perquè tot tornés a la normalitat i poder sortir al carrer a mimetitzar-se entre el poble, com havia fet sempre. Però es va adonar que les coses havien canviat, la seva presència destacava d'entre les altres, Quan assistia als funerals no era només sobre els difunts i les seves famílies de qui es parlava, un cúmul de rumors i mirades l'envoltaven a ell. S'havia convertit en l'home més vell del poble, i això el convertia en algú.

El temps passava, tothom envellia i l'Immortal no moria. Al carrer totes les mirades se li abalançaven, i des de l'interior de la seva casa veia com en les converses entre els veïns els dits l'assenyalaven. Els funerals acomiadaven a ancians que pertanyien a la generació que podria haver estat la dels seus propis néts, i, fos amb admiració o amb recel, tothom mirava a l'Immortal. La seva presència s'havia convertit en un escàndol. Els seus veïns li eren estranys, ja no quedava ningú amb qui l'Immortal hagués mantingut una lleugera amistat, però tothom el reconeixia, tothom sabia qui era ell. Desitjava desaparèixer, però ja era massa tard. La seva absència no faria més que incrementar l'atenció que l'assetjava. I maleïa el fatídic moment en què va vèncer a la mort.

Sobrepassava els dos-cents anys, o això deien, ell ja ho havia oblidat. Com més passava el temps més creixia la seva popularitat i amb ella la seva vergonya. La premsa internacional es va fer ressò del cas, i l'Immortal es va convertir amb notícia. Cada dia s'aplegaven a les seves portes una multitud de periodistes armats amb càmeres de vídeo que esperaven enregistrar la presència del vell, per immortalitzar-lo encara més. L'immortal s'amagava en la penombra de la seva llar, i des d'un racó s'arreplegava sobre si mateix, suant, tremolant, esperant què l'oblit posés fi al calvari. Ja no podia sortir al carrer, a comprar el pa o els seus menesters, quan ho feia les càmeres disparaven els seus flaixos sobre ell i els reporters l'assaltaven a preguntes, l'Immortal corria a pas decrèpit per refugiar-se en la seva llar, on hi encenia el televisor per trobar-hi a tots els canals la seva pròpia imatge.

Aquell poble deixat de la mà de Déu on el poc què hi passava sempre era un poc de més, s'havia convertit en patrimoni de la humanitat per la presència de l'immortal i apareixia en totes les guies turístiques. No només els periodistes es congregaven a les portes de casa seva, sinó milers de persones provinents de totes les parts del món el visitaven cada dia. Al poble hi havien prosperat comerços que venien petites estàtues, samarretes i altres souvenirs amb la imatge de l'Immortal. Atrinxerat a casa seva, l'immortal mirava de reüll per la finestra a la multitud creixent què cada dia es congregava, expectant per la seva presència. El seu pànic augmentava en veure a la televisió a la mateixa multitud què es veia des de la seva finestra. No hi havia noticiari ni debat televisiu on no es parlés d'ell. Era una notícia inesgotable, d'actualitat perenne, la què cobria els màxims índex d'audiència, i ningú es volia perdre el desenllaç que li posaria fi: la seva mort. I a l'Immortal no li quedava cap més esperança que l'espera. Esperar. Què passés el temps. Què passessin les generacions. Què guerres i catàstrofes ho arrassessin tot. Qualsevol cosa què el fes, per fi, caure en l'oblit.